EL CRIT DE LES ULTRACOSES

Dos quarts i cinc de nou de la nit. El cel estrellat il·lumina la ciutat. Un home corre desesperat pel mig d’Emili Grahit trencant el silenci que el carrer sol presentar a aquestes hores. Porta barba d’uns quants dies, bosses als ulls i va molt mal forjat. Du el cabell moll i la roba humida. Mentre corre no para de posar-se les mans a les orelles, ben bé com si sentís alguna cosa que el pertorbés, que el torturés fins al punt d'ensordir-lo, de fer-lo defallir de dolor. Una parella passa pel seu davant però s'aparta immediatament, mirant-lo com si fos un ionqui. L'home els estén la mà i els diu alguna cosa però fugen espantats. El dolor no s’atura, és insuportable, quasi letal, i cau esgotat davant l’aparador d’una botiga d’electrodomèstics. A poc a poc es treu les mans de les orelles i mira sorprès al seu voltant. El so que l’ha estat perseguint, torturant fins just aquell moment, sembla, ara sí, haver-se esvaït, haver desaparegut. Mira a l’interior de l’aparador de la botiga d’electrodomèstics i s’adona que està ple de televisors. Estan apagats però els observa amb espant, com si n’esperés alguna cosa. Efectivament, s’engeguen tots alhora emetent una estranya neu televisiva. L'home torna a posar-se les mans a les orelles i comença a embogir de dolor. Aquell so ha tornat encara amb més força, fent-lo caure violentament a terra.